El febrer de 2012, des d'aquesta mateixa secció, vaig parlar del bar Cañete i, entre altres frases, vaig escriure que "si l'estil, el ritme, l'harmonia, el bon gust, la simpatia dels cambrers i, sobretot, la qualitat, el sabor i la senzillesa de la seva cuina", no canviaven hi aniria sovint. Tal com vaig afirmar, hi he anat sovint. I molta més gent ho ha fet, fins al punt d'aconseguir un públic tan fidel que el propietari, l'empresari José Parrado, s'ha inventat el que seria l'extensió natural d'aquest magnífic bar: es tracta del Cañete Mantel. Un lloc per anar-hi sense presses, per gaudir de bons vins i millors plats. Un local on s'ha cuidat fins a l'últim detall (llum, seients, miralls, espai entre taules, etc.) per crear un ambient que convida a les confidències, les llargues converses o, m'atreveixo a dir, la meditació. De debò. No és un decorat preciós (una moda molt estesa darrerament arreu), sinó un lloc que sembla obert fa molts i molts anys i on s'han viscut petites històries memorables. Jo diria que és un autèntic bistrot al bell mig del Raval. La carta confirma aquesta sensació que el local ja ha donat: es pot demanar des del clàssic tournedó Rossini fins a encarregar (amb 48 hores d'antelació), per exemple, una llagosta a la cardinale.

El Javier i jo, avui triem burrata amb tòfona, vieires amb vinagreta de garotes i l'steak tartar de la casa. També prenem uns musclos a l'estil belga (nata, xampinyons i cansalada: autèntics, sorprenents i boníssims), cortesia de la casa. De segon, el Javier pren el caneló de pularda amb beixamel de tòfona: saborós, aromàtic... I jo m'atreveixo amb un plat poc freqüent a cartes i taules: lletons a la brasa amb mantega a les fines herbes i cítrics. Un plat excel·lent (textura, sabor, color de la matèria primera) que jo convertiré, a partir d'ara, en entrant per compartir, perquè em sembla que en una quantitat més petita i sense altres sabors previs l'assaboriré en tota la seva essència.

I com qui no vol la cosa (tot i que acostumi a passar) arriba el moment de les postres. El Javier i jo, d'entre totes les possibilitats, triem el més clàssic: pa amb xocolata, oli i sal, que aquí és una petita obra d'art.

Els cafès arriben poc després. Amb ells acabem el sopar i comencem una sobretaula que al Cañete Mantel és, a més d'un plaer, gairebé una obligació.