butxaca

Al 2002, Don Lennon, un cantautor de Boston, va publicar la cançó "John Cale", merescut homenatge a un músic que té el costum de poblar els títols de les seves peces amb noms propis: "Helen of Troy", "Charlemagne", "Macbeth", "Hedda Gabler", "Cable Hogue", "John Milton", "Brahms", "Magritte"... al gal·lès sempre li han fascinat els personatges històrics o de ficció que han deixat una ineludible empremta en la cultura occidental. Com, de fet, el mateix John Cale.

Enumerem alguns arguments per a aquesta asseveració: el seu paper fonamental als dos crucials primers discos de The Velvet Underground; la seva labor com a productor als debuts de The Stooges, The Modern Lovers o el Horses de Patti Smith; el seu constant afany investigador, que l'ha fet treballar amb músics avantguardistes com Lamonte Young o el minimalista Terry Riley; les seves sempre brillants aportacions a obres de Nico, Brian Eno, Nick Drake, Ian Hunter... I, és clar, una extensa carrera en solitari amb un bon grapat d'elapés imprescindibles, com els exquisits Vintage Violence (1970) i Paris 1919 (1973), els brutals Fear (1974) i Sabotage-Live (1979), on conviuen peces de pur terrorisme sònic amb d'altres d'un lirisme corprenedor, el fascinant Music for a New Society (1982), que és el disc que més metres quadrats de pell ha eriçat entre els seus seguidors, els excel·lents HoboSapiens (brillant i adient títol!) i Black Acetate, que el van mostrar durant la dècada passada més inquiet i jove que la majoria d'artistes nous... Un ampli repertori de diamants per escollir i modelar en directe, com va fer en la seva anterior visita a Apolo el 2007, repassant temes de totes les èpoques, o a l'auditori del Fòrum, a l'últim Primavera Sound, quan després de recrear íntegrament i impecable el disc Paris 1919 i de presentar les seves últimes cançons (el rock excèntric i d'accents funk d'Extra Playful, obra menor), va rescatar amb una interpretació superba dues perles, collita del 79, que van resultar el més memorable de la vetllada.