És cert que en el cinema el conflicte palestí-israelià ha estat explicat desenes de vegades i des de tots els punts de vista possibles, però molt poques amb la cruesa de fons amb què ho fa la canadenca Anaïs Barbeau-Lavalette a Inch'Allah, merescut premi Fipresci de la crítica internacional en la darrera edició del Festival de Berlín.

I dic que merescut perquè cal filar molt prim per atrevir-se a explicar una cosa tan complexa sense caure en la didàctica de parvulari que obliga l'espectador a posicionar-se a favor d'un bàndol, sinó preferint que sigui aquesta història d'una ginecòloga estrangera que viu a Jerusalem i treballa per a l'ONU a Cisjordània la que ens guiï sense portar-nos de la mà a l'essència d'un problema en el qual resulta complicat assenyalar qui és el bo i qui el terrorista. Potent, realista i dolorosament crua en diverses seqüències, la cinta conté, a més, una imatge que no només es clava a la retina, sinó que funciona com a metàfora perfecta: un nen colpejant insistentment amb una pedra el mur de la vergonya.