Sopo al Nanit amb el Javier i el Yago. Es tracta d'un restaurant xinès que estic convençuda que aviat serà un dels més coneguts i freqüentats de Barcelona. La raó d'aquest futur èxit? La relació qualitat-preu.

-És aquí?, dubta el Yago quan veu que m'aturo davant del que sembla un bar.

I és que el Nanit no encaixa amb la idea que s'acostuma a tenir d'un restaurant xinès. Ni la il·luminació, ni la decoració o l'atretzo coincideixen amb els tòpics que de ben segur a tots ens vénen al cap.

Entrem, i és en seure quan el Yago s'adona del paper pintat amb dibuixos xinesos. I ens fa notar que darrere de la barra hi ha una mena de cuina que dóna al carrer a través d'un vitrall... Tot plegat sembla dir: "Som xinesos, sí. I aquests detalls són les úniques concessions estètiques que fem per demostrar-ho." M'agrada la idea, la veritat.

Abans no acabem, ja tenim les tallarines a la camperola: un saborós plat de pasta que omple sense embafar, fet amb carn i un punt picant però d'aquells que no maltracten la llengua. Juntament amb les tallarines arriben els dos plats de la nit: les verdures xineses al wok, fetes simplement amb una bona salsa de soja que potencia el sabor de cada ingredient, i l'ànec xinès, gustós, gens sec, tallat finament i fregit de manera que la pell és cruixent i la carn, tendra. 

A més, cal dir que els moxis de te verd i mongeta vermella que fem per postres són com els núvols de gominola que tantes vegades havíem tastat de nens. Un sabor especial que acompanyem amb un te verd xinès aromàtic, un pèl amarg i molt ben servit. Un plaer de debò!