butxaca

Músic tan eclèctic com respectat, Marc Ribot ha posat la seva guitarra al servei d'artistes de la talla d'Elvis Costello, Caetano Veloso, Tom Waits o John Zorn, i va formar part d'aquella exquisida salvatjada que eren els Lounge Lizards. Com a líder, ja sigui en solitari o amb diversos trios (Ceramic Dog, per exemple), interpretat peces d'autors tan diversos com el compositor clàssic Frantz Casseus o el pope del free jazz Albert Ayler.

Ribot va formar Los Cubanos Postizos a finals dels anys noranta. Es tractava d'un sentit tribut al compositor, "tresero" i guitarrista cubà Arsenio Rodríguez, sovint considerat el pare del son cubà. Ara bé, com que tots els homenatges han de ser infidels per poder ser personals, el seu era molt més que una imitació mimètica de les formes de la tradicional música cubana, i s'infectava de jazz, rhythm'n'blues o rock&roll primitiu, en un viatge a la recerca dels universos comuns de la música d'arrel negra. 

El resultat més tangible del projecte van ser dos discos, Los Cubanos Postizos (1998) i ¡Muy divertido! (2000), que van ser molt aplaudits per la crítica. Però, com acostuma a passar (i sobretot amb la música llatina, que té la sang calenta i es fa difícil d'enllaunar), la música inflama els ànims quan s'escolta (i s'interpreta) en directe. Infinitat de concerts, alguns a places tan curioses com col·legis i casaments, han acabat de donar el toc i perfilar els contorns del projecte. I és que, a la manera del Buena Vista Social Club, Los Cubanos Postizos s'han acabat convertint en un grup que disfruta tocant les cançons que han conegut tota la vida. Els ritmes sensuals de "Como se goza en el barrio" o "No me llores más" sonaran aquest mes de juliol al CAT Tradicionàrius gràcies a Marc Ribot i els seus acompanyants: Horacio "El Negro" Hernández a la bateria i els membres originals Anthony Coleman (teclat), Brad Jones (baix) i EJ Rodriguez (percussió).