butxaca

Després de catorze edicions, el Mecal, Festival Internacional de Curtmetratges de Barcelona, s'ha consolidat com la cita de referència en la difusió de cinema de petit format a casa nostra. Condició que s'ha guanyat, any rere any, gràcies a una programació cuidada, extensa i oberta a tots els gèneres i formats. Un reflex fidel de la riquesa temàtica i estètica que viu el format curt, malgrat les eternes dificultats que té per trobar espais d'exhibició.

Del 12 al 29/04, repartits entre les sis seus que acullen el Mecal es projectaran més de 350 curtmetratges, procedents de més de 35 països diferents. El festival manté tres categories competitives que optaran al premi del públic i dels respectius jurats: internacional –obres de ficció i animació procedents d'arreu–, obliqua –l'espai per les apostes més arriscades i experimentals– i documental –gènere que també sembla viure un moment àlgid en format curt–. 

El nombre ingent d'obres seleccionades i la seva diversitat temàtica i estilística, fa estèril qualsevol intent de comentari detallat de la programació i, més, en un espai reduït com aquest. Però, com acostuma a passar amb els festivals de cinema, el repàs dels continguts de les seccions paral·leles resulta el mètode més eficaç de copsar la personalitat del certamen. Què hi trobem? Una retrospectiva a François Ozon, un dels directors més atractius de l'actual cinema francès. Un programa dedicat a la producció alemanya, país convidat d'aquesta edició, que inclou una selecció de curtmetratges de cineastes tan destacats com Rainer W. Fassbinder, Fatih Akin o Werner Herzog, un especial d'animació i una selecció dels millors curts del festival Interfilm Berlin. A més, una llista de catorze programes especials entre els quals hi trobem títols tan suggeridors com: "Oh my God there is no future" (diferents interpretacions i visions, amb més o menys humor, sobre la fi del món), "Nerd, frikis i altres rareses humanes", "Sóc un loser amb superpoders" (un homenatge als antiherois), "Pluja daurada" (relats i imatges que van del sexe més càndid fins a les desviacions més depravades) o "Curtmetratges de culte" (amb obres de Víctor Erice, Nacho Vigalondo o Didier Flamand).