butxaca

El canadenc Jean-Marc Vallée torna a fer ús de la música (fórmula que ja va utilitzar, i amb cert èxit, al seu primer film, C.R.A.Z.Y) per vertebrar la seva pel·lícula. Si a C.R.A.Z.Y  Bowie i la psicodèlia dels 70 contextualitzaven la  recerca d'una identitat, aquí la música electrònica emmarca una enrevessada història que ve a parlar, sembla, de l'amor. El "Café de Flore” de Mathew Herbert es repeteix com a tema principal, unint les dues línies en les que es bifurca l'acció i que il·lustren dues tipologies d'amor. Una, al París dels anys 60, on una mare (Vanessa Paradis) s'enfronta a la societat per cuidar al seu fill, amb síndrome de Down: l'amor maternal. L'altra -al Montreal actual- on un dj (interpretat pel músic canadenc Kevin Parent) afronta les conseqüències de deixar a la seva dona per una noia jove: l'amor passional. Fins aquí, a banda d'un muntatge una mica sobrecarregat d'efectes i una intenció difosa, la pel·lícula funciona bé. El problema sorgeix a la seva resolució, que confirma allò que hem anat tement: darrera de tot s'amaga una visió kitsch i forçada sobre el poder de les ànimes bessones.