butxaca

El microcosmos d'un bordell al París de finals del segle XIX i principis del XX li serveix a Bertrand Bonello (un dels autors més atrevits i controvertits del cinema contemporani europeu) com a eina d'exploració de la decadència humana a partir d'un retrat observacional dels personatges que pul·lulen en aquell entorn: les prostitutes, sobretot; però també la madame i els seus clients. Bella i sòrdida a parts iguals, Casa de tolerancia (L'Apollonide) és una pel·lícula que busca, per sobre de tot, la implicació dels espectadors des d'un punt de vista sensorial. Les il·lusions perdudes d'aquestes prostitutes sense futur són plasmades per Bonello amb una elegància terrorífica, a base d'enquadraments claustrofòbics (gairebé tota l'acció del film passa dins el bordell, a excepció d'alguns moments concrets) i escenaris pictòrics. Propera temàticament als millors films de Luchino Visconti, la pel·lícula és eminentment revolucionària en la seva contraposició entre l'erotisme i la resignació, el seu plantejament estètic, la seva edició, l'ús de la música (coronada per "Nights in White Satin" en una seqüència crucial) i una part final tan polèmica com fascinant.