butxaca

Més de trenta anys després d'Alien, un dels clàssics més incontestables i immaculats de la història de la ciència-ficció cinematogràfica, Ridley Scott torna a agafar el timó d'una franquícia a la qual ell mateix va donar vida. Aquest cop, Prometheus es planteja en forma de preqüela de la mítica pel·lícula, tot buscant respostes a l'origen de l'espècie humana (qui som, d'on venim, qui ens va crear...) dins la seva pròpia iconografia. En aquest sentit, hi ha al menys tres maneres d'analitzar el film. Per una banda, Prometheus es pot veure com a cinta existencialista que, salvant moltíssim les distàncies, busca emparentar-se amb la referencial 2001: Una odissea a l'espai de Kubrick; per l'altra, s'hi afegeix un component més espiritual comparable a El árbol de la vida de Malick; i per últim, com a pel·lícula de pur entreteniment clàssic i amb personatges a la deriva. Tan intensa com pomposa, tan encisadora com rutinària, la pel·lícula es nodreix d'una narrativa esquemàtica massa vista i repetitiva (grup de científics i exploradors que viatgen a un planeta desconegut a la recerca de l'origen de la vida humana i que, òbviament, les acabaran passant maldades), tot i acabar sent un entretingut i sovint complex poti-poti sobre la creació, la mort i la pròpia essència vital. La nova pel·lícula de Ridley Scott, amb guió de John Spaihts i Damon Lindelof (un dels artífexs de la sèrie Lost) se'n va per les branques en molts aspectes (el discurs religiós, per exemple) i no acaba de sorprendre en cap moment, tot i destacar en l'apartat visual (l'escena inicial és esplèndida), en la seva destresa rítmica i en dos personatges essencials: l'investigadora Elizabeth Shaw, interpretada per Noomi Rapace, i el robot David, encarnat per Michael Fassbender.