En el millor estil del periodisme gonzo, en aquesta novel·la tu ets autor i personatge. Com es porta personalment?
Tinc un problema amb la invenció pura i estricta. No em puc inventar personatges. Ni me'n surto ni m'interessa. Per acabar fent un protagonista que s'assembli a mi, ja m'hi poso jo i ho enllestim. L'únic que s'ha d'assumir és que la meva vida és avorrida i, per tant, en aquesta autoficció ets tu, però fas que et passin coses que encara no t'han passat perquè tot resulti més interessant. Pots ser més valent, més extravertit, més boig, més ocurrent.

I, sobretot, et vols convertir en Albert Serra.
Aquí també va intervenir l'atzar, perquè en un principi havia de ser una novel·la des de la barrera. Però a mitja escriptura, de cop, em va sortir l'oportunitat de poder col·laborar en la gravació d'un documental i això ho va canviar tot. Vaig decidir integrar-ho perquè el material que generava era molt. Per això tens mitja novel·la especulant sobre en Serra i mitja novel·la veient com és en realitat.

A banda d'Albert Serra també hi desfilen molts altres personatges reals, com Vila-Matas.
Perquè la novel·la agafa uns referents que són del Serra com Dalí o Warhol, i d'altres que són meus: Vila-Matas o Barceló, per exemple.

I com ho fas perquè prengui forma?
És un puzzle boig. És a dir, hi ha una història de ficció d'un personatge i una llibreta amb reflexions a la platja, una altra amb reflexions sobre l'oficina, llavors tinc notícia que en Serra treballa amb Dalí i començo un document amb tot de coses que trobo interessants sobre l'artista, etc. I arriba un dia que comences a muntar peces. Mentre escrivia, a mesura que anaven sortint coses de Dalí, de Barceló... anava fent buidatge. I et passes una setmaneta llegint de Dalí i tens un .doc ple d'idees però, clar, a mesura que escrius la novel·la els has de tenir tots al cap per veure quin és el que encaixa. És un joc d'encaix i d'anar fent. I el problema és que no deixen d'aparèixer noves peces.

Creus que el fet que siguis natiu digital ha influït en aquesta dispersió? 
Molt. En la fragmentació i la varietat constant de temes. M'agrada veure la novel·la com un navegador ple de pestanyes. Quan et canses d'una saltes a l'altra i en un mateix capítol pots tenir una varietat de temes i interessos molt diferents que penso que es llegeixen igual que quan ets a internet: estàs llegint una cosa que és molt interessant, però al mig hi ha l'enllaç d'una altra cosa igualment interessant i hi saltes i no tornes on eres...

També té a veure amb el fet que els capítols siguin curts? 
Jo volia capítols molt intensos i sintètics. No m'interessava que cap s'allargués més de dues pàgines perquè, si no, a mi mateix em decau l'atenció. Això com a persones és dolentíssim, però ens està passant.

És una primera novel·la i no és explícitament generacional. I, malgrat tot, hi apareixen moltes reflexions i referències al voltant de la vida en parella, la realitat laboral, les institucions culturals, etc.
El bonisme en general no m'agrada gaire. I, és clar, les institucions culturals són parodiables. I a la novel·la hi apareix un garbuix de totes les que he vist. Com un Frankenstein construït a base de trossos. Per la resta, no pots deixar de reflectir les converses que tens al voltant de diferents qüestions.

Curiosament, la publicació del llibre coincideix amb l'exposició a l'Arts Santa Mònica sobre la postfotografia on també es qüestiona l'autoria, la còpia, la representació. 
És que la novel·la és una defensa d'entendre l'autoria artística com això. A França i a Alemanya ja està més clar, però aquí, encara ara, la idea de plagi funciona molt. Penso que l'art en general està anant cap a la còpia i aquí encara tenim aquesta idea del traç, etc. I exposicions com la de l'Arts Santa Mònica no són de masses. Les populars són les de Sorolla al MNAC perquè ens agrada veure aquella cosa ben feta. I això va lligat a una sèrie de valors: la mà única de l'artista tocat per la glòria del geni. Mentre que la realitat és que tot està saturat i creem a partir de parts i que tot es pot aprofitar per fer una altra cosa. Jo defenso aquesta manera d'entendre l'art com un híbrid de tots els inputs, trencant referents.

Contingut a banda, com ho fas perquè la llengua soni natural i literària a la vegada?
Amb la llengua bàsicament hi havia les oscil·lacions del col·loquialisme al cultisme. Em feia patir sobretot a l'hora de parlar dels artistes plàstics, perquè els has llegit a través d'assajos i escriure'n amb aquesta llengua una mica rebuscada o massa formal trencava el ritme de la novel·la. La feina ha estat rebaixar l'assaig i apujar el col·loquialisme i no dir "macagundéu" i cuidar el català, perquè jo potser seria més de "vales" i "buenus".

L'humor és un altra de les característiques del llibre. Com es fa perquè hi encaixi?
Bàsicament deixant-te anar. Clar. Jo vaig estudiar periodisme. Arribes allà el primer dia amb moltes ganes d'escriure, fas el text de la teva vida i... patapam: "aquest verb és massa opinatiu". Tot ha de ser "va dir", "va sentenciar". Et capen. I jo, que surto de la carrera com una persona frustrada lingüísticament, quan em poso a escriure, contínuament em pregunto si el que escric té algun interès, si la brometa no és massa privada, etc. Al final, el que has de fer és deixar-les anar totes. Per mi l'humor ha estat una forma de trencar el discurs i que no sigui massa feixuc.