Albert Cirera: Ens vam posar a investigar sobre el món de la improvisació, desgranant paràmetres com el ritme, la melodia, el tempo, l'espai… Això ens donava idees per tocar temes. Nosaltres veníem del jazz, i escrivíem coses que ens donessin peu a explorar. Al principi hi havia molts temes, o com a mínim idees. La cosa va anar evolucionant. Vam tenir tres bolos seguits tocant "idees", i vam dir: "Escolta, per què no toquem i si surten les idees, ja sortiran?" Això ja va ser un canvi molt fort.

AC: Ara és: hola què tal, com estàs, toquem, fins ara. (Riuen.) No parlem tant i parlem més tocant. La música ens va portant cap a llocs. Hi ha èpoques que va cap a una banda, d'altres cap a una altra banda… després ve un convidat i ens obre una porta. 

AC: Quan assajàvem sobre temes i idees, ho podíem fer en un local. Quan la cosa va anar evolucionant cap a explorar, molava més fer-ho en directe. 

Ramon Prats: vam intentar-ho en algunes galeries d'art, però no hi va haver resposta, ni positiva ni negativa. (Riu.) Jo he conegut molta gent que es dedica a això aquí. En Pablo mateix, un dia ens vam trobar aquí, vam tocar… Però és clar, com que no tenen un lloc regular…

AC: Fa un any, o un any i mig, hi havia molt d'ambient de música improvisada, estaven passant moltes coses. A l'Helio, aquí… Estàvem tots flipant. Ara ha vingut el clatellot i tothom ha caigut. Però nosaltres hem tingut la sort d'aquest local…

(Riuen.)

AC: Home, aquesta frase…
RP: Això ho vaig dir jo, en sóc el culpable. (L'Albert llança una sonora rialla.) Em referia, no tant al nostre públic en concret, sinó al públic en general d'aquest tipus de propostes, i també als músics que estan fent aquesta música últimament. Hi ha molta gent que ve del pop rock independent dels noranta. De fet, crec que les discogràfiques indie tenen un catàleg molt més extremista que abans. I l'entorn del jazz, amb tants estudis superiors i tantes escoles, potser està més tancat que no obert. Alguns em picaran la cresta per això, però no ho sé, tinc aquesta sensació.

RP: El que falta és públic. Perquè al final pots fer el gran festival, molt recolzat quant a mitjans i estructura, i de tot… i no sé si funcionaria. Si hem de parlar de problemes, que ja en tenim prou, és el públic. Estem parlant de música que en els moments d'esplendor ja ha tingut poc públic, i ara que a la gent li costa més sortir de casa, doncs mira… Però, a poc a poc, nosaltres anem fent públic. Modestament, ni que sigui dues persones, però ja és alguna cosa.

AC: Amb el fet d'estar a Repetidor, que és una discogràfica indie, ho havíem parlat molt, de provar d'entrar en aquest circuit a veure què passa, si a la gent li tira. Al juliol anem a fer un bolo a Madrid, en una sala que no sé com se diu… i a mi em fa trempera. A veure si hi ha sinèrgies… 

RP: El concert més pop que hem fet va ser al Parc de la Ciutadella, dins del Música als Parcs. Teníem una mica de por… però va anar bé, vam vendre discos. 

AC: També ens trobàvem a l'època del primer disc, a veure què passarà aquest any.

RP: Ens ho vam agafar com un record o com una foto de la primera temporada. En aquest sentit, la tria dels temes també va anar per aquí. El disc té més sentit com una cosa atemporal, que es queda allà.

AC: Vam fer dos caps de setmana, una presa rere l'altra… I no ho farem mai més així. (Riu.) 

RP: Després triar és una feinada. 

AC: Un dia vam dir: quedem i fem un viatge en cotxe, i fem la primera escolta. I és clar, hi havia trenta talls o més! Vam sortir del cotxe que no sabíem ni què havíem escoltat, ni si molava, ni si tenia sentit.

AC: I a més molt diferents entre ells, perquè comences per una banda, després te'n vas cap a una altra, i després tornes a un altre lloc. Recordo que vaig sortir del cotxe pensant: "No ho vull escoltar més…" 

RP: Jo diria que és tot el que ja hi havia, però amb un zoom més gran. Les parts més suaus són molt més extremes, i les parts més extremes, també. No sé com ho diries tu.
AC: Suposo que al primer disc estava tot molt pactat. Anàvem amb peus de plom, mirant de no estripar molt… potser encara no ho vèiem. Els camins que fèiem eren molt més curts. Ens quedàvem en un lloc i exploràvem allà, i amb allò ja fèiem. Aquest és diferent, però encara ho podria haver estat més segons la tria de temes. Hi ha coses gravades que són d'una fragilitat extrema… i no sé perquè però vam acabar agafant aquests quatre temes. Però sí, és molt més mogut.

RP: Quan toquem portem una guardiola i una llibreteta, i la passem entre el públic, i tothom apunta el que li ve de gust. L'Alfred és un habitual d'aquí i quan venia hi apuntava títols que se li acudien a partir del que tocàvem. Ens feien gràcia i els trobàvem molt encertats, així que li vam proposar de fer el mateix amb el disc. I de fet, el títol del disc, Cactus, també ve d'ell també, vam agafar la idea d'aquí.

RP (s'ho pensa): L'important és la sinceritat. Pots trobar gent que faci la música més improvisada que estigui buscant les influències, alguna cosa que no és d'un mateix, com també pots trobar la gent més sincera tocant pop convencional o música tradicional, però que realment ho senten. I aquesta sinceritat et dóna un plus que jo crec que es capta, i per això et pots emocionar amb qualsevol cosa. Et pots trobar gent que fa jazz perquè ho ha analitzat i ho ha estudiat i en domina els codis, o gent que té aquella necessitat de fer-lo. Jo crec que és el que nosaltres busquem… perquè d'influències no en tenim. (Riuen tots dos.) No, això és conya, però sí que és veritat que no escoltem duets de saxo i bateria i flipem per dir: "Hem de fer això." 

AC: Potser ho vam fer, però al principi de tot. 

RP: Blackwell/Don Cherry, o Vandermark/Paal Nilssen Love...

AC: Lovano amb Aldo Romano...

RP: El mític tema de Lovano amb Blackwell...

AC: Brotzmann amb Hamid Drake…