Comencem pel títol. Un autor relativament jove que titula un recull de contes com Barbamecs podria fer pensar en el camí tortuós fins a la descoberta d'un mateix. Res a veure amb el teu llibre.
Pensa que "barbamec" és una paraula que molta gent utilitza en el sentit d'imberbe quan en sentit estricte es fa servir per a l'adult que li ha crescut poca barba. Per tant, s'aplica més aviat a personatges adults però que metafòricament no han acabat de col·locar totes les peces a lloc. Jo volia jugar amb aquesta excepció. No aquell que encara està en un procés molt inicial de maduresa, sinó aquell que hi ha arribat i segurament s'ha deixat coses pel camí i quan es troba en una situació difícil s'adona que potser no tenia totes les armes per fer-hi front.
A banda de ser clarament adults, els teus protagonistes acostumen a trobar-se al marge de la norma: pares adoptius homosexuals, un negre, una sordmuda, etc.
Sí. Arriba un moment en què les lectures, els textos de ficció poden ser de gran qualitat però la tria dels personatges molt sovint acaba sent molt estereotípica. La major part de protagonistes estan tallats per un mateix patró. Per això m'agradava explorar personatges que surten als nostres textos de ficció però sempre de manera secundària. Volia recol·locar el focus. El negre del top manta, per exemple, està molt bé però jo vull saber com se sentirà un negre català jove veient que no té al seu entorn cultural referents que el reflecteixin. Volia jugar amb això amb alguns dels personatges, tampoc és un pamflet de la diversitat.
Gens pamfletari. És molt natural, però el que sí que fas és jugar amb l'equívoc i posar a prova els prejudicis del lector perquè, sovint, sembla que estàs parlant d'una cosa quan n'estàs parlant d'una altra.
En alguns dels relats sí que he jugat amb això. Jo crec que encara avui dia pots jugar amb els prejudicis del lector. N'estem carregats. Quan guies estàs manipulant el lector i en el moment en què l'has portat a un lloc, si ha anat bé i la narrativa està ben travada, pots descobrir-li que l'havies estat enganyant. Però això tampoc no és un objectiu en si mateix. És un joc a l'hora de dosificar la informació.
Aquests girs són una mostra més que l'estructura dels contes està molt treballada. Com ho fas?
En relats crec que has tenir una estructura més clara que en textos més llargs com novel·les. En una novel·la tens un marge per fer i desfer. En canvi en un relat jo m'estimo més tenir apamat per on va. No vol dir que estigui calculadíssim perquè sempre has de tenir la flexibilitat d'encaixar-hi nous girs argumentals, com altres personatges, però sí que s'ha de pensar una mica. Només n'hi ha hagut un que no he pensat gaire i és molt diferent de la resta dels relats.
Quin?
El del senyor que cuida avis. Aquest va una mica a banda de la resta.
De fet, en aquest fas el joc d'explicar com el personatge ha fet el que ha volgut ell i no el que volies tu.
Sí. Hi ha moment que parla el creador demiürg que s'apiada de les seves criatures que fan el que volen. I va en contra del que sempre he cregut. Fa molta ràbia quan llegeixes entrevistes a escriptors i diuen que els personatges van al seu rotllo... I em fa molta ràbia perquè és enganyar. I tot i fer-me ràbia ho he fet jo.
Una altra de les coses que es veu especialment treballada és el llenguatge. Aconsegueixes que les veus sonin versemblants i naturals i, a la vegada, literàries. Difícil, oi?
És complicat. Jo fins ara només havia publicat poesia. I en cada gènere tens uns mecanismes i una manera d'expressar-te que l'has de treballar. Entremig he fet altres coses de prosa que eren infumables. En aquell moment no ho veus, però si ho deixes reposar una mica te n'adones. Has de calcular-ho constantment. Sense renunciar al teu estil sí que has de pensar en un lector ampli i anar jugant un mica.
Pregunta obligada, al fil del que deies. Què t'ha portat a passar de la poesia al relat?
La veritat és que les coses que he fet en poesia m'ha sortit d'escriure-les així perquè pensava que d'una altra manera no tenien més interès. Vulguis que no, la poesia encara que la teva intenció sigui publicar-la, un 50% si no més, ho fas per interès propi. Per exorcitzar fantasmes, per pair certes coses o el que sigui. Si després et surt alguna cosa potable que creus que pot agradar a algú, intentes publicar-la. En canvi la prosa, tot i que acabes aprenent coses durant el procés, crec que té una primera intenció d'agradar als altres, de compartir històries o maneres d'explicar-les.
També has pensat en el teatre?
Ho he intentat però no me'n surto. En aquest cas, l'interès seria clar: veure la reacció del públic en aquell moment. La narrativa té una reacció molt diferida, si t'arriba. Cada gènere té no només les seves particularitats sinó també la seva intenció.
Potser per això els teus contes són tan poc confessionals. Et poses en la pell de gent molt diferent.
Una de les coses que vaig escriure que era infumable era la típica novel·la d'arribada a l'edat adulta. Una de les raons que la feia infumable era precisament que fos molt autobiogràfica.
Això està superat, espero i desitjo. I cada vegada que escric una paraula vigilo perquè penso que tot té un lloc. Jo ja he plasmat aquestes experiències pròpies en poesia i altres coses. No m'interessa ara mateix continuar parlant de mi. Penso que posar-me a la pell d'una persona tan diferent de mi com sigui possible aporta. No perquè pretengui saber com se sent una senyora de seixanta-cinc anys que té un desig per una noia sinó perquè crec que la persona real tampoc no sabria com se sent. Potser seria la pitjor persona per explicar-ho. Potser la seva crònica i la que faig jo es complementen. Segurament la visió de la persona real també seria parcial.
Tot i això, la majoria d'històries tenen algunes constants. Els personatges estan en crisi i tenen unes relacions familiars complicades.
Això no és cap excepció. Forma part del que t'explicava d'escurçar la distància entre la realitat representada i la real. Les nostres famílies no són les de les pel·lícules amb dinars de diumenge en una taula molt gran, fent un tiberi, on es renyen els nens però tothom està encantat. Les nostres famílies són de trucar a la mare cada tres setmanes i rebre una bronca perquè no l'has trucat, enviar un mail al germà que viu qui sap on i criticar-lo cada dos per tres... això són les famílies que tenim en general. I no passa res. Perquè com més veiem pel·lícules en què es troben el diumenge i són feliços, més pensem que la nostra és un desastre. I ho diem: "la nostra família no està unida", "pocs que som i mal avinguts", bla, bla, bla. Crec que com més admetem que això és el que hi ha, que és la família que tenim i que podem ser feliços igual amb dues trucades i dos mails crec que viurem amb més tranquil·litat.
Una altra de les característiques dels teus personatges és que són majoritàriament urbans.
És curiós perquè hi ha personatges que són de les terres de l'Ebre i viuen allà però tenen vides urbanes. És irrellevant que visquin a La Ràpita o a Manhattan per les coses que els passen. Crec que s'està arribant a un punt intermedi. Conec molta gent que fa vida extremadament urbana vivint a pobles i bastant aïllats de la ciutat i gent que fa vida molt semblant a la rural –a l'excepció pejorativa del que podria ser una vida rural– vivint en una metròpoli. Els meus són personatges urbans però no tots viuen a grans ciutats.
Compartir 
