butxaca

Ell tanca els ulls, buida la ment i encén una petita flama que comença a cremar entre suaus versos i delicats acords de guitarra. No torna a obrir els ulls fins que el foc s'ha extingit del tot, com si amb el darrer alè bufés per apagar una fugaç espurna d'inspiració. Justin Vernon, conegut com Bon Iver, no és d'aquells músics que troben combustible en la mirada llunyana de l'espectador, la incandescència de les seves composicions crepita entotsolada dins la foscor del silenci interior. Un d'aquells refugis essencials premeditadament exclosos del flux col·lectiu. Com la cabana perduda dins els boscos nevats de Winsconsin on va anar conformant a ritme d'orfebre les cançons del seu darrer treball, un delicat somni de folk hipnòtic teixit des de la introspecció més fructífera i evocadora. Una bona mostra en seria l'estrany influx de peces com "Wash", on gairebé podem sentir-nos sota la cadència ingràvida d'una pluja de flocs de neu subtilment insinuats amb dos acords de piano. Altres traçats d'intensa expressivitat com "Holocene" aconsegueixen dibuixar vastos paratges emocionals on l'arpeig d'una guitarra acústica realça el falset d'una veu que acaba difuminant màgicament tot el conjunt. Bon Iver sembla desfer-se dins de cada estrofa, cantant a antics amors amb nostàlgia des del confort d'una distància escollida. Ben lluny del món. Ben a prop de l'ànima. Tancant els ulls per poder veure-hi molt més clar. Sergi Cànovas publicat el 20/06/2012