butxaca

ATENCIÓ: El concert de Jack White, previst per al Sant Jordi Club, finalment se celebrarà a la sala Razzmatazz.

Jack White és una de les icones més identificables del rock del segle XXI. El líder de The White Stripes és l'home que va insuflar nova vida al punk blues al tombant del mil·lenni: va injectar gasolina a una maquinària de blues rock accelerat i cremant, i a base d'aclucades d'ull als Stooges, a John Lee Hooker i a Robert Johnson, però també a Hank Williams, va donar forma a un dels duets més recognoscibles de la música actual. Discos com De Stijl, White Blood Cells, Elephant o Get Behind Me Satan són imprescindibles a qualsevol col·lecció.

I tot i que l'estètica del nostre heroi està marcada per una veu nasal i una manera abrasiva i directa d'entendre el riff que són una marca d'estil personal, el cert és que en els parèntesis dels Stripes, Jack White ho ha provat de moltes maneres. A The Raconteurs, al costat d'un notable artesà com Brendan Benson, s'embolcallava de matisos més pop, mentre que a Dead Weather tot plegat adquiria una notable densitat stoner. 

I ara arriba Blunderbuss, el debut en solitari. Es tracta d'un moment, com a mínim, paradoxal per a algú que s'ha mostrat sempre reticent a donar senyals de la seva vida personal, però algunes circumstàncies recents i ben conegudes (en concret, dues separacions: de la seva germana de ficció Meg White, i de la model Karen Elson) donen certes pistes per interpretar un disc que segurament parla sobre el desencís i la soledat.

La inicial "Missing Pieces" és una breu i correcta introducció que permet passar directament a "Sixteen Saltines", una peça on ressonen els ecos de la banda que el va fer famós, per seguir amb la distorsió i un riff més bluesy a "Freedom at 21". Es tracta d'un començament d'intensitat creixent que de sobte llisca cap a la intimitat a "Love interruption", segurament una de les peces més aconseguides. I tot i que a partir d'aquí el disc cau en una certa irregularitat, segueix conservant moments per al record. A la titular "Blunderbuss", per exemple, deixa que la seva veu es trenqui en un esglai embolcallada per deliciosos slides de guitarra. A "Weep themselves to sleep", un fraseig de piano ascendent entrega un moment vibrant.

Per a les presentacions en directe, Jack White s'està fent acompanyar de dues bandes diferents, una d'integrada per dones i una altra per homes. I, segons ha dit, amb totes dues interpreta repertoris diferents.