butxaca

Fa més de 20 anys, David Hirson, un atrevit dramaturg americà, jove i completament desconegut, va tenir la gosadia de fer sortir de la seva ploma un dels productes més exòtics que hom es podria imaginar en una escena teatral com l'americana: una nova obra escrita de cap a peu en vers, rimada en cuplets, ambientada a la França dels temps de Molière i que començava amb un monòleg de vint pàgines aparentment irrepresentable. La Bête, per la seva excepcionalitat, va vèncer totes les reticències inicials de productors i va acabar tenint una curta però controvertida primera exhibició a Broadway... però l'obra va acabar deixant petja, i aquest monòleg que semblava impossible de traslladar a l'escena ha acabat vivint centenars de reencarnacions arreu del món. Fins i tot, l'any 2010, va viure la seva segona producció a Broadway amb el consegüent traspàs al West End londinenc. I ara per fi arriba al Nacional de la mà de Sergi Belbel com a director, Jordi Bosch en el paper de la bèstia escènica que dóna títol a la peça i Jordi Boixaderas encarnant Elomire (anagrama que amaga en les seves lletres el nom de Molière) i que és el primer actor de la companyia resident a la cort del príncep Conti (Abel Folk). El detonant de la trama és l'encàrrec que el Príncep fa a l'intel·lectual Elomire, tot demanant-li que col·labori en la creació d'un nou espectacle amb Valere, un còmic local que el Príncep acaba de descobrir al carrer. L'entesa entre l'artista culte i el comediant popular sembla irreconciliable. Deixant de banda aquests personatges creats per al lluïment dels actors, un dels ingredients més destacats de la producció que es veurà al TNC és l'acurada traducció en rima de Joan Sallent, una feina detallista de gran complexitat. L'original en anglès parodia l'estil i el llenguatge de les obres franceses "a la Molière", transportant els versos alexandrins al típic heptàmetre iàmbic shakespearià. Sallent, en la seva reformulació al català, ha fet possible l'impossible i ha retornat l'original a la mesura, més afrancesada, dels alexandrins, en una traducció que, malgrat l'aparent pes de la rima, sedueix i llisca amb astoradora fluïdesa.