En un moment en què sembla que el sector editorial ha de patir una remodelació, per què tirar endavant amb aquest projecte?
Molta gent m’ho diu, però crec que els moments de crisi/canvi/ruptura sempre han sigut bons per intentar coses noves; en tot cas, creativament interessants. Ara hi ha una por generalitzada a la fi del llibre tradicional, l’arribada dels llibres electrònics, però no em sembla pas contradictori plantejar una via alternativa. A Blackie Books som completament conscients de per on van les coses. Ja ho hem viscut amb la música, i crec que ha estat bo per a la música; així, crec que també serà bo pels llibres, perquè situarà les coses d’una manera més democràtica. No obstant, així com és possible que el CD fos substituït per un CD gravat, en el cas del paper crec que serà diferent.

La gent no imprimirà llibres…
No, clar, però més enllà d’això jo crec que un llibre és un objecte bonic: tenir llibres agrada. Un llibre es relaciona amb molts sentits: té a veure amb el tacte, i també amb l’olor. Per això hem optat per fer un llibre que no es quedi “a mitges”, que no sigui allò que possiblement serà substituït per un pdf.

Per això l’enquadernació en tapa dura, i aquest disseny tan acurat, amb les faixes promocionals, suposo…
Sí, exacte: ens agrada el llibre més enllà del seu contingut. Quan arribin els llibres electrònics, jo seré el primer a buscar la forma d’oferir les dues coses. Crec que hi ha una manera de que no es molestin les dues vies, i és justament… bé, nosaltres creiem que és aquesta. Fer que el llibre sigui també un objecte, una cosa bonica.

Pel que fa al contingut dels llibres, de moment hi trobem: una sèrie de televisió entre clàssica i mainstream, un ideòleg dels anys 60, un llibre del segle XIX i un rocker… com lliga tot això?
Blackie Books és un conjunt de mescles impossibles: l’objectiu és que qui compra un llibre sobre els Simpsons es pugui sentir atret per El Tutú, un llibre del segle XIX que no es va poder publicar en el seu moment. L’únic que tenen a veure és aquesta cinta que porten, que nosaltres els posem tots junts. Sí que hi ha un criteri al darrere: els hem tret perquè a l’equip de Blackie ens agraden, però més enllà d’això, és un criteri opac, si li vols dir així.

Sembla que esteu tenint molta sort, amb el timing dels llançaments… sempre coincideix amb algun esdeveniment que li dóna ressò.
Precisament vam obrir amb els Simpson per tenir més repercussió mediàtica: estava molt a tir, amb el 20 aniversari de la sèrie. Amb Werner Herzog, vam intentar fer coincidir el llançament amb l’estrena de Teniente corrupto [està previst que Herzog estreni dues pel·lícules més aquest any], però la pel·lícula es va adelantar 3 setmanes i al final no ha pogut ser així… El que va ser una sorpresa va ser el de Mark Oliver Everett: jo estava en contacte amb ell, però no em va passar pel cap que Eels traurien un disc nou ara. L’anterior (Hombre lobo) l’havien tret fa menys d’un any!

Quins projectes teniu de cara a aquest any?
Sobre tot, recuperar Richard Brautigan: als EUA és una figura de talla comparable a Kurt Vonnegut, però no se sap ben bé per què, aquí no ha acabat d’arribar mai. Se’n van publicar un parell d’obres menors a Anagrama, als anys 80, però a part d’això poca cosa més…

Més enllà d’aquest criteri opac, què us porta a recuperar aquesta mena de llibres oblidats?
Volem recuperar llibres que creiem que poden ser d’actualitat, o que poden ser llegits com a novetats, tot i que fossin publicats fa temps. Per exemple, la lectura que es pot fer ara del Do it! Del Jerry Rubin no és la mateixa que es podia fer als anys 70, en ple franquisme...

Suposo que en relació a les protestes universitàries…
Les revoltes universitàries sempre són les més fortes. El No a la guerra tenia una base universitària molt forta, i de sobte hi havia un milió de persones al carrer. El problema és que acostumen a derivar en altres coses, i la gent aprofita per fer campana, cosa que per altra banda és completament legítima; al final no se sap ben bé per què s’està protestant. L’última, per exemple… No és perquè et facin fer exàmens cada setmana, que cal protestar, sinó per altres coses!

Qué hi té a aportar Jerry Rubin?
El que m’interessava de Jerry Rubin i la revolta universitària americana del 68 és que, al ser un país sense història, estaven completament verges de teories polítiques i van fer-hi una aproximació molt creativa. Van ser els primers que van veure que, si el capitalisme havia guanyat, bàsicament, era perquè era més divertit.

El sentit de l’humor, la ironia, són molt importants…
Sí … ara “rajaré”. [fa una pausa] Tinc la sensació que ara a Barcelona està “de moda” fer música plorant. Agafar una guitarreta i posar-se a fer una música petita, petita, i “aquesta és la meva història”, i “ara hi poso un xilòfon”… prou! No se’m mal interpreti, en aquesta línia hi ha coses molt bones, però no tothom pot ser Elliot Smith… i de bon rotllo, però l’Elliot Smith estava fotut de veritat, no feia música perquè l’havia deixat la nòvia. Plorar perquè t’ha deixat la nòvia… amb tots els respectes, però jo això ho faig al vàter.

Potser és el boom de la música acústica?
No, no és una qüestió de música acústica: nosaltres amb Mendetz també hem fet acústics. És una qüestió d’actitud. I ara mateix, a Barcelona, tinc la sensació que agrada la gent que plora. El que costa fer riure a la gent, o fer que ballin, sembla que no es valora el més mínim. Sobre tot fer que ballin: la gent té por a ballar.

Home, si em dius això i després (veure qüestionari) em dius que te n’aniries a viure a Islàndia…
(riu) Sí, però allà és diferent… la dimensió del temps a Finlàndia és una altra. Allà aquestes coses s’entenen… Sigur Rós, en realitat fan temes pop de dos minuts! (riu).