Sembla que portes un temps que no pares…
No ho sembla, és veritat! (riu) Ha estat un any molt intens. Tot i que sempre he fet moltes coses, cada vegada són més importants, duren més i demanen més energia. Ara vull parar un moment i fer neteja. Veure què sóc capaç de fer amb tot això que he anat aprenent.

Vols donar el salt a compondre les teves pròpies peces?
Ja he anat composant coses meves, però sense forçar. Ara em sento en un canvi d’etapa. Fins ara tenia moltes ganes de conèixer molta gent, tocar amb músics nous, aprendre noves maneres d’expressar-me, però ara necessito donar la meva. És més arriscat, però es tracta de buidar una mica per continuar agafant coses de fora.

Notes aquesta repercussió?
Hi ha molta gent que no em coneix personalment però sap qui sóc… que parlin bé de tu és molt agraït, però no deixa de ser estrany. D’altra banda, jo vinc fent aquesta feina tota la vida, i m’encanta. Disfruto aquest moment, però sé què no durarà molt. Però la felicitat està en que un cop he trobat la meva manera més personal d’interpretar, quan deixo d’imitar o d’intentar sonar més a alguna cosa, més se m’ha valorat.

Imitar…a qui? Quins han estat els teus referents?
No és una qüestió d’imitar a ningú en concret; mai no he estat molt mitòmana. Però quan estàs començant intentes amotllar-te a cada estil. Els meus referents són les persones del meu voltant; la gent que ha estudiat amb mi, per exemple. La meva mare és un referent molt fort: sempre ha estat molt artista, i a la meva germana i a mi ens ha incentivat molt. El meu pare està enamorat de les havaneres i a casa meva sempre hi havia concerts, assajos… m’agrada més escoltar la música en directe que no pas en disc.

I de la gent que ha estudiat amb tu? Pots situar una mica la teva “generació”?
Alguns noms: Laia Cagigal, Juliane Heinemann, Jaume Llombart, Roger Mas (el pianista), Bori Albero, Alba Carmona, Javier Galiana…

De tots els projectes que tens en marxa, quins van seriosament?
Las Migas, després de 6 anys, per fi hem publicat el disc. També estic començant un projecte amb Javier Colina, Albert Sanz i Marc Miralta. Es tracta de feeling cubà: cançons precioses, molt tranquil·les, similars als boleros… Em ve molt de gust musicar poemes… Els tres grans projectes són Las Migas, Javier Colina i Silvia Pérez Cruz. Aquí és on m’imagino una mica els propers mesos.

Hi ha Llama, el duet de hang i veu
…Amb en Ravid Goldschmidt. M’agrada molt, però és un projecte per a ocasions puntuals. Funcionem d’una manera molt concreta: ell s’inventa un patró i jo improviso a partir de fragments que ja existeixen, fins que la cosa sembla una cançó. Però toquem molt de tant en tant, per disfrutar, no volem fer molts concerts. Corres el risc de cansar el públic… és tot molt despullat. La sonoritat del hang és molt especial.

I Las Migas?
Las Migas són fruit d’un procés. Amb la Isabelle i la Isa vaig fer contacte fent un curs de cante (l’unic que he fet) de quatre mesos amb en Chiqui de la Fuente. Per altra banda, la Marta m’havia proposat de muntar un grup, i havíem començat a preparar poemes de Lorca, peces de Falla... Vam començar volent fer flamenc, i mica en mica ens ho hem anat portant cap a nosaltres. En el seu moment vaig al·lucinar molt amb el flamenc (i encara ara), però vaig entendre ràpid que, cantaora, no ho volia ser. Ja hi ha gent que ho fa molt bé. De Las Migas, les més flamenques són les guitarristes. Ara mateix, Las Migas tenen molt d’estil, molta personalitat. Hi ha un llenguatge propi, i un públic que hi connecta. Agrada a gent que no li agrada el flamenc, i als que en saben… al principi, els semblava curiós. Ara que ens coneixen, no crec que els molesti gaire. És un projecte fet des del respecte.

Potser no és molt habitual utilitzar violins
No et pensis, cada vegada n’hi ha més. Però és cert que la manera de tocar de la Isa és diferent. Els violins flamencs són més rítmics; ella ve del tango, i en fa un ús més dramàtic.

Contrastant amb les instrumentacions de Las Migas, a Coetus no hi ha cap tipus d’harmonia...
Però és com una gran orquestra tribal, de percussió i veu. L’Eliseo Parra sí que s’ajuda d’una petita harmònica, però a mi no em fa falta: els temes no són complicats, no hi ha gaires modulacions, i si vas perdent el centre tonal, és d’una manera molt natural. Crec que la meva veu surt més natural amb Coetus que amb Las Migas. Amb Coetus m’ho passo molt bé. Hi ha molta gent a dalt de l’escenari i molta gent a baix. I de l’Eliseo Parra n’he après molt.

El disc us l’ha produït en Raül Fernández (Refree)... tu hi has treballat molt, amb ell
Ens vam conèixer per Immigrasons (un projecte de documental, disc i gira que volia ser una banda sonora de la immigració)... i en un primer moment, no ens vam entendre gens (riu) Però t’estic parlant gairebé d’odi! Gens de feeling. I al final hem donat moltes voltes i ara... ens entenem molt bé! Al disc, la seva tasca principal va ser purgar el nostre material: va canviar l’ordre dels temes, els va retallar... Una feinada. Ha deixat una petjada en la sonoritat del disc. De cop pot sonar un hammond... també ha vist punts on hi havia una essència més rockera i l’ha potenciat...

Ell és un altre que sembla omnipresent, ara mateix
Té molta perspectiva, treballa molt amb la intuïció… És molt original, i molt segur. Està molt valorat, sobre tot com a productor. Per a mi, ara és un gran amic, i li demano molts consells. Sí que és cert que està a tot arreu, però potser d’una manera diferent que jo.