Entrevistes

Què et feia riure de petit?
Els dibuixos de la Warner, i més concretament el Pato Lucas. Vaig tenir una identificació brutal amb ell pel seu sadisme i per la seva subversió. Aquestes dues coses també les vaig identificar a les pel·lícules dels germans Marx; films que vaig descobrir només amb vuit anys durant un estiu a Saragossa amb la meva tieta política. I em van trencar l’olla. Els germans Marx i el Pato Lucas em van descobrir què era l’humor i com podia ser una força de trencament. Els capítols on aquest personatge donava la volta a tot amb l’aparició inclosa del dibuixant és el tipus d’humor que faig d'ençà que m’hi dedico. No m’he recuperat mai d’aquest primer impacte.

Una mica com passava amb el dibuixant que dius del Pato Lucas, últimament t’has convertit en el protagonista de les teves pròpies ficcions. Tant al llibre, Doctor Portuondo, com a la pel·lícula, Algo muy gordo, apareixes en primera persona. En sents còmode en aquest rol?
Faig altres coses, però és veritat que aquests últims anys he obert una botiga girada cap a mi i els meus problemes. No és res de nou, ho sé, però en el meu cas sorgeix d’una necessitat personal. Quan anava a teràpia amb el doctor Portuondo sempre em deia: fes-te responsable de la teva vida, parla per tu. I en el fons això que faig ara de parlar des del jo no només és narcisisme, que també, sinó que és com una mena d’assimilació de la màxima que em va ensenyar el meu psicoanalista. El que faig és filtrar el que veig; l’important no sóc jo i el meu embolcall, sinó les coses que passen per mi i com les interpreto. Ara bé, fins als vídeos de Playground no havia sortit mai a les meves ficcions, i això que ja feia deu anys que feia coses.

Si una cosa sorprèn d’Algo muy gordo és la forma com et rius de Berto Romero i, de passada, de les produccions cinematogràfiques de gran pressupost. Com el vas convèncer per aconseguir aquest to?
La realitat és que va ser a l’inrevés. Va veure Mi loco Erasmus, que la gent diu que és un fals documental quan en realitat no ho és, i em va dir: vull això, una comèdia d’aspecte documental. Jo acabava de fer Taller Capuchoc i estava una mica cansat d’aquest tipus de pel·lícules, però l’oportunitat de fer-ne una amb el Berto era molt interessant. Em va donar llibertat per provar coses i vam treballar plegats en el guió. Poc abans de començar l’escriptura em vaig encarregar del making of d’Un monstruo viene a verme, on hi havia un munt de cromes, i vam incloure el tema a Algo muy gordo. Els últims anys els he passat darrere i davant de la càmera gravant a totes hores, i són unes experiències que he acabat utilitzant.

L’humor d’Algo muy gordo i de Doctor Portuondo de vegades és tan cruel que no fa gràcia. Però això no vol dir que no funcioni. Creus que el públic i els lectors ho entenen?
El que em fa riure a la vida real acostuma a no fer-li gràcia a ningú. M’agraden els malentesos, els problemes psicològics, la gent en crisis extremes, la paranoia, l’obsessió... Tot el que entra en el terreny del patològic em diverteix. Però entenc que no li sembli còmic a molta gent. L’humor que no m’agrada és el genèric: monòlegs sobre el menjar de l’avió o les vacances, i el que apel·la a la nostàlgia. Però també penso que hi ha lloc per a tot tipus d’humor. D’aquí a un temps a Netflix conviuran Algo muy gordo i les pel·lícules d’Adam Sandler, i la gent, segons la seva sensibilitat, escollirà lliurement.

Diries que la teva concepció més arriscada i alhora més sincera de l’humor està destinada a ser de culte o minoritària?
Un és el que és. I precisament Algo muy gordo va d’això. Ni el Berto pot deixar de ser mainstream ni jo tenir inclinació per gravar en format de guerrilla el paio gras que viu en un soterrani i que es perd en els seus deliris. El rodatge de la pel·lícula em va reafirmar qui sóc. Quan em vaig enfrontar a les parts de ficció d’Algo muy gordo, amb l’ajuda de Javier Ruiz Caldera, em vaig adonar que odio la forma convencional de rodar. És un infern, em trenca el cap. Les hores que tarden a preparar el set o les esperes entre pla i pla anul·len el ritme. Per mi la càmera és quelcom amb vida pròpia i ha d’estar atenta a tot el que passa al seu voltant. Sóc conscient que és complicat rodar com vull, però es poden buscar híbrids o altres maneres de fer-ho que s’apropin. Les decisions formals que prenc a les meves pel·lícules són autodidactes, fruit d’una cadena d'intuïcions. Aquesta barreja de realitat i ficció mig de broma mig seriosament és per fugir d'allò convencional i de les coses que em semblen espantoses. No m’agrada el cine com a teatre o amb look pseudotelevisiu. Veig el món d’una determinada manera i molt convuls, quelcom que de forma natural s’assembla una mica al documental; i crec que això mai no ho perdré del tot.

Quins còmics actuals fan riure a Carlo Padial?
Molts! Només al panorama de l’stand up nord-americà n'hi ha un munt: Jerrod Carmichael, Chris Gethard i Rory Scovel tenen especials de comèdia recents espectaculars. I si parlem d’aquí, m’agraden especialment Julián Génisson de Canódromo Abandonado, un dels paios més intel·ligents del món de la comèdia espanyola, Vengamonjas, Miguel Noguera (el millor de tots), Juan Cavestany, i Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla, que els he descobert fa relativament poc, ja que no era seguidor de La Hora Chanante i Muchachada Nui.

Molts dels noms que esmentes tenen una manera d’entendre l’humor molt lliure i salvatge. Hi ha alguna cosa de la qual no ens en puguem riure?
L’únic límit és saber-ho fer bé o no. Quan no tens talent, patines i et tornes desagradable. Ara bé, quan ho fas des de l’enginy i amb una certa dosi d’humanitat, no veig que cap tema hagi de ser tabú. Més aviat al contrari, quan detecto que hi ha un tabú m’interessa encara més el subjecte, però no per molestar, sinó perquè vull explicar alguna cosa rellevant relacionada amb la temàtica prohibida. Si es fa amb creativitat, et pots riure de tot. Això sí, el que em sembla una mica de mal gust, per exemple, és fer acudits sobre el físic de les persones. Crec que no aporta res.